¡Hola a [email protected]!
Debido a los abusos por parte de algunos usuarios del foro de motos.net en sus denuncias por spam, nos vemos obligados a banear y/o borrar los usuarios que denuncien a spam de forma indiscriminada conversaciones o hilos que no lo sean.
Por favor, entre todos hagamos un buen uso de las herramientas disponibles del foro, para que todo el mundo pueda opinar libremente siguiendo la normativa ética y de respeto. Muchas gracias por vuestra colaboración
Debido a los abusos por parte de algunos usuarios del foro de motos.net en sus denuncias por spam, nos vemos obligados a banear y/o borrar los usuarios que denuncien a spam de forma indiscriminada conversaciones o hilos que no lo sean.
Por favor, entre todos hagamos un buen uso de las herramientas disponibles del foro, para que todo el mundo pueda opinar libremente siguiendo la normativa ética y de respeto. Muchas gracias por vuestra colaboración
La Gran Diada (2012-2017)
Senyverd
MegaForero ✭✭
en Off-Topics
.
Les cinc diades que ens han dut a la porta de la independència
Analitzem amb vídeos, fotografies i text les grans mobilitzacions de l'Onze de Setembre que han sacsejat Catalunya i el món
<figcaption class="wp-caption-text"></figcaption>
Per: Pere Cardús
10.09.2017 22:00
Els mesos de juny i juliol de l’any 2010 hi va haver un canvi de xip entre una part majoritària de la població catalana, que acabava de ser humiliada per l’estat espanyol amb una sentència del Tribunal Constitucional que liquidava bona part de l’estatut que quatre anys abans s’havia aprovat en un referèndum. Era el detonant d’un moviment que fins aleshores havia tingut un suport minoritari i que acabaria obtenint la majoria absoluta al parlament en les eleccions de 2012 i 2015. Després d’una gran mobilització amb el lema ‘Som una nació, nosaltres decidim’, el 10 de juliol de 2010, els Onze de Setembre dels anys següents van esclatar en concentracions multitudinàries de centenars de milers o milions de ciutadans.
Després de dos anys encara tímids –el 2010 i el 2011–, l’Onze de Setembre ha esdevingut any rere any un exemple de desbordament democràtic, comportament cívic i pacífic i plasticitat estètica. A continuació, expliquem les cinc grans mobilitzacions que ens han fet arribar on som ara, a la porta del referèndum d’autodeterminació.
2012: completament desbordats
<figure style="width: 591px" class="wp-caption aligncenter">
<figcaption class="wp-caption-text">Fotografia: Albert Salamé
</figcaption></figure> La primera manifestació realment multitudinària d’un Onze de Setembre va ser la del 2012. L’Assemblea Nacional Catalana feia pocs mesos que havia estat fundada i ja començava a erigir-se com l’entitat amb més capacitat de mobilització. Aquella convocatòria es feia enmig de les demandes de pacte fiscal del govern d’Artur Mas, avalades també per ERC i un 90% del parlament.
El lema de la convocatòria va ser ‘Catalunya, nou estat d’Europa’ i l’assistència va desbordar tota previsió dels organitzadors. El centre de Barcelona va quedar completament col·lapsat i la capçalera de la marxa no va poder avançar com era previst fins a la seu del parlament. Una comitiva de representants d’entitats cíviques amb Carme Forcadell al capdavant va recórrer carrers paral·lels a la marxa per poder lliurar a la presidenta de la cambra, Núria de Gispert, el manifest que demanava d’emprendre el camí cap a la independència. La Guàrdia Urbana de Barcelona i el Departament d’Interior van quantificar l’assistència entre el milió i mig i els dos milions de persones.
Pocs dies després de la manifestació, Artur Mas es reunia amb Mariano Rajoy a la Moncloa per parlar per última vegada del pacte fiscal. La negativa del president espanyol va empènyer Mas a anunciar un canvi d’objectius –calia avançar cap a l’autodeterminació en un referèndum– i la convocatòria d’eleccions avançades a mitja legislatura. Les eleccions es van fer el 25 de novembre d’aquell mateix any. Oriol Junqueras entrava en joc aleshores com a candidat d’ERC, i la CUP s’estrenava al parlament amb tres diputats.
2013: de Catalunya Nord al País Valencià, agafats de la mà
<figure id="attachment_348751" style="width: 621px" class="wp-caption alignnone">
<figcaption class="wp-caption-text">Carme Forcadell i Muriel Casals, amb les mans agafades durant la Via Catalana, el 2013</figcaption></figure>
Després del desbordament de l’any anterior, l’ANC es va proposar per al 2013 un objectiu que semblava impossible d’aconseguir: unir el Principat de punta a punta amb una cadena humana des del Pertús fins a Alcanar. Aquella era la primera mobilització que exigia una gran preparació logística perquè no concentrava la gent en un únic punt sinó que la dispersava de cap a cap del país i no es podia fer de manera espontània.
El recorregut de la cadena humana, que s’anomenaria Via Catalana, es va dividir en trams, i els assistents, que s’havien d’inscriure prèviament, es van distribuir per tot el territori. La cadena encara va arribar més enllà i els Països Catalans es van fer presents en l’exigència de llibertat i democràcia amb el lema ‘Cap a la independència’. La cadena humana va entrar uns quants quilòmetres nord enllà i es va plantar a Vinaròs al sud. El Departament d’Interior va considerar que hi havien participat un milió sis-centes mil persones.
La Via Catalana s’havia inspirat en la Via Bàltica, que el 23 d’agost de 1989 havia unit dos milions de ciutadans d’Estònia, Letònia i Lituània enllaçant amb una cadena humana les seves tres capitals per a exigir la independència dels països bàltics de la Unió Soviètica. A Catalunya, la Via Catalana arribava després d’haver-se aprovat al parlament la Declaració de sobirania, amb 85 vots a favor i 41 en contra. Allò va ser el gener i, evidentment, el Tribunal Constitucional no va trigar gaire a dir que considerava que quedava suspesa, el maig d’aquell mateix any.
A final de juny, Òmnium Cultural va organitzar un multitudinari Concert per la Llibertat al Camp Nou per a exigir el respecte al dret de decidir del poble català. La demostració de força que va ser la Via Catalana va desembocar, el desembre, en l’anunci de la data i la pregunta de la consulta del novembre del 2014, i va tenir un impacte molt fort en els mitjans de comunicació i en les institucions polítiques d’arreu del món.
2014: la vigília del 9-N
<figure id="attachment_348740" style="width: 496px" class="wp-caption alignnone">
<figcaption class="wp-caption-text">Fotografia: Albert Salamé
</figcaption></figure>
La consulta sobre la independència de Catalunya havia estat convocada per al 9 de novembre. Calia precedir aquell moment històric d’una nova mobilització que causés sensació arreu del món. Després de la demostració logística de la Via Catalana, l’ANC es veia amb cor de fer-ne una altra de sonada. Va ser així com va sortir la idea de dibuixar una V (de victòria i de votar) fent servir dues vies gegantines de Barcelona com són la Diagonal i la Gran Via, unides a la plaça de les Glòries. El traçat es va dividir en trams i es va donar la instrucció de vestir samarretes vermelles i grogues per a poder dibuixar una senyera de cap a cap de les dues avingudes. La imatge que en va resultar va ser molt impactant. Els vídeos i les fotografies a vista d’ocell captades pels helicòpters que es van enfilar damunt la ciutat van fer la volta al món. El lema que havia convocat un milió vuit-centes mil ànimes a la V fou ‘Ara és l’hora’.
Al vèrtex de la V, a la plaça de les Glòries, es van fer els parlaments polítics a càrrec de Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, i de Muriel Casals, presidenta d’Òmnium. Van instar el govern i el president Mas a posar urnes el dia 9 de novembre malgrat les amenaces i prohibicions de l’estat espanyol. En va quedar aquella frase de Forcadell que sempre més l’ha acompanyada: ‘Som un poble. Junts, avui aquí convoquem la consulta. Govern, parlament, president, posin les urnes.’
Finalment, el 9-N hi va haver col·legis electorals, meses, urnes i butlletes per a votar. Dos milions i mig de ciutadans van participar en aquella jornada, que havia acabat esdevenint un procés participatiu per les suspensions del Tribunal Constitucional. Tres anys després, Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau serien condemnats, multats i inhabilitats per la justícia espanyola per haver organitzat el 9-N.
2015: en plena campanya del 27-S
<figure id="attachment_348741" style="width: 593px" class="wp-caption alignnone">
<figcaption class="wp-caption-text">Fotografia: Albert Salamé
</figcaption></figure> La conseqüència del 9-N i de la impossibilitat de fer un referèndum per la negativa i la prohibició de l’estat espanyol sense una nova legalitat catalana prèvia van portar Artur Mas i Oriol Junqueras a pactar la convocatòria d’eleccions avançades –les segones de Mas com a president– el 27 de setembre de 2015.
Tenint en compte les preceptives dues setmanes de campanya electoral, l’Onze de Setembre d’aquell any coincidia amb l’arrencada de la cursa electoral. Això va donar a la mobilització un caràcter encara més polític i més immediat. S’havia de pensar la nova fórmula per a donar un missatge clar a aquella Diada i fer-la atractiva per a la ciutadania que havia de participar-hi. La Via Lliure, un recorregut ple de color, es va fer a la Meridiana, que semblava impossible d’omplir per la seva dimensió colossal. L’assistència es va calcular entre un milió i mig i dos milions de persones.
Mesos abans, s’havia creat la plataforma Ara és l’hora, que servia per a coordinar les dues principals entitats –Òmnium i ANC– en la campanya del 27-S. Però també s’havia creat, el juliol, la candidatura unitària de Junts pel Sí –amb Convergència, Esquerra i altres formacions més petites–, amb Raül Romeva com a cap de cartell, el compromís públic de Mas a la presidència i la integració de Carme Forcadell i Muriel Casals a les primeres places de la llista. La CUP faria camí per la seva banda amb una campanya que volia arribar a sectors complementaris als de Junts pel Sí. La gran mobilització de la Meridiana va tenir també molt d’impacte internacional i va refermar que l’independentisme era un moviment integrador i l’únic capaç de mobilitzar la població de manera multitudinària. El resultat de les eleccions del 27-S –amb majoria absoluta independentista– obria el camí cap a l’exercici definitiu de l’autodeterminació.
2016: una Diada diferent
<figure id="attachment_348742" style="width: 558px" class="wp-caption alignnone">
<figcaption class="wp-caption-text">Fotografia: Albert Salamé
</figcaption></figure> La Diada de l’any passat es va presentar de manera diferent de com s’havia fet els últims anys. En lloc de concentrar la gent en un sol punt o units per una cadena, l’ANC proposava de fer cinc concentracions simultànies a Salt, Berga, Tarragona, Barcelona i Lleida amb el lema ‘A punt’. En aquesta ocasió, també s’omplien trams de cada concentració amb inscripció prèvia dels assistents.
En un moment determinat i de manera coordinada entre cadascun dels cinc punts, els participants havien d’alçar unes cartolines amb un punt de color groc. El manifest també va ser llegit de manera coordinada amb personalitats de renom a cada concentració. Aquesta Diada va ser la menys concorreguda de les últimes cinc que s’havien fet. Segons l’organització, es van mobilitzar unes nou-centes mil persones.
El moment polític era més estrany que en les diades anteriors. La impossibilitat d’aprovar el pressupost del govern de Puigdemont i Junqueras havia deixat tocada la confiança amb el soci parlamentari: la CUP. Puigdemont havia reaccionat, a final de juny, convocant una qüestió de confiança que es faria a final de setembre. A més, coincidia amb el moviment de modificació del full de ruta previst a principi de legislatura per a incorporar la convocatòria d’un referèndum vinculant d’autodeterminació, encara sense data. Tot plegat havia enrarit l’ambient i segurament la mobilització se’n va ressentir. Amb tot, la prova va ser superada i el moviment independentista va recuperar la força i la capacitat de mobilització que l’havia caracteritzat, com es va demostrar en diverses convocatòries posteriors que ens han dut fins a la porta de la mobilització que serà, probablement, la més gran de la història de Catalunya, la Diada d’enguany.
Les cinc diades que ens han dut a la porta de la independència
Analitzem amb vídeos, fotografies i text les grans mobilitzacions de l'Onze de Setembre que han sacsejat Catalunya i el món
<figcaption class="wp-caption-text"></figcaption>Per: Pere Cardús
10.09.2017 22:00
Els mesos de juny i juliol de l’any 2010 hi va haver un canvi de xip entre una part majoritària de la població catalana, que acabava de ser humiliada per l’estat espanyol amb una sentència del Tribunal Constitucional que liquidava bona part de l’estatut que quatre anys abans s’havia aprovat en un referèndum. Era el detonant d’un moviment que fins aleshores havia tingut un suport minoritari i que acabaria obtenint la majoria absoluta al parlament en les eleccions de 2012 i 2015. Després d’una gran mobilització amb el lema ‘Som una nació, nosaltres decidim’, el 10 de juliol de 2010, els Onze de Setembre dels anys següents van esclatar en concentracions multitudinàries de centenars de milers o milions de ciutadans.
Després de dos anys encara tímids –el 2010 i el 2011–, l’Onze de Setembre ha esdevingut any rere any un exemple de desbordament democràtic, comportament cívic i pacífic i plasticitat estètica. A continuació, expliquem les cinc grans mobilitzacions que ens han fet arribar on som ara, a la porta del referèndum d’autodeterminació.
2012: completament desbordats
<figure style="width: 591px" class="wp-caption aligncenter">
<figcaption class="wp-caption-text">Fotografia: Albert Salamé</figcaption></figure> La primera manifestació realment multitudinària d’un Onze de Setembre va ser la del 2012. L’Assemblea Nacional Catalana feia pocs mesos que havia estat fundada i ja començava a erigir-se com l’entitat amb més capacitat de mobilització. Aquella convocatòria es feia enmig de les demandes de pacte fiscal del govern d’Artur Mas, avalades també per ERC i un 90% del parlament.
El lema de la convocatòria va ser ‘Catalunya, nou estat d’Europa’ i l’assistència va desbordar tota previsió dels organitzadors. El centre de Barcelona va quedar completament col·lapsat i la capçalera de la marxa no va poder avançar com era previst fins a la seu del parlament. Una comitiva de representants d’entitats cíviques amb Carme Forcadell al capdavant va recórrer carrers paral·lels a la marxa per poder lliurar a la presidenta de la cambra, Núria de Gispert, el manifest que demanava d’emprendre el camí cap a la independència. La Guàrdia Urbana de Barcelona i el Departament d’Interior van quantificar l’assistència entre el milió i mig i els dos milions de persones.
Pocs dies després de la manifestació, Artur Mas es reunia amb Mariano Rajoy a la Moncloa per parlar per última vegada del pacte fiscal. La negativa del president espanyol va empènyer Mas a anunciar un canvi d’objectius –calia avançar cap a l’autodeterminació en un referèndum– i la convocatòria d’eleccions avançades a mitja legislatura. Les eleccions es van fer el 25 de novembre d’aquell mateix any. Oriol Junqueras entrava en joc aleshores com a candidat d’ERC, i la CUP s’estrenava al parlament amb tres diputats.
2013: de Catalunya Nord al País Valencià, agafats de la mà
<figure id="attachment_348751" style="width: 621px" class="wp-caption alignnone">
<figcaption class="wp-caption-text">Carme Forcadell i Muriel Casals, amb les mans agafades durant la Via Catalana, el 2013</figcaption></figure>Després del desbordament de l’any anterior, l’ANC es va proposar per al 2013 un objectiu que semblava impossible d’aconseguir: unir el Principat de punta a punta amb una cadena humana des del Pertús fins a Alcanar. Aquella era la primera mobilització que exigia una gran preparació logística perquè no concentrava la gent en un únic punt sinó que la dispersava de cap a cap del país i no es podia fer de manera espontània.
El recorregut de la cadena humana, que s’anomenaria Via Catalana, es va dividir en trams, i els assistents, que s’havien d’inscriure prèviament, es van distribuir per tot el territori. La cadena encara va arribar més enllà i els Països Catalans es van fer presents en l’exigència de llibertat i democràcia amb el lema ‘Cap a la independència’. La cadena humana va entrar uns quants quilòmetres nord enllà i es va plantar a Vinaròs al sud. El Departament d’Interior va considerar que hi havien participat un milió sis-centes mil persones.
La Via Catalana s’havia inspirat en la Via Bàltica, que el 23 d’agost de 1989 havia unit dos milions de ciutadans d’Estònia, Letònia i Lituània enllaçant amb una cadena humana les seves tres capitals per a exigir la independència dels països bàltics de la Unió Soviètica. A Catalunya, la Via Catalana arribava després d’haver-se aprovat al parlament la Declaració de sobirania, amb 85 vots a favor i 41 en contra. Allò va ser el gener i, evidentment, el Tribunal Constitucional no va trigar gaire a dir que considerava que quedava suspesa, el maig d’aquell mateix any.
A final de juny, Òmnium Cultural va organitzar un multitudinari Concert per la Llibertat al Camp Nou per a exigir el respecte al dret de decidir del poble català. La demostració de força que va ser la Via Catalana va desembocar, el desembre, en l’anunci de la data i la pregunta de la consulta del novembre del 2014, i va tenir un impacte molt fort en els mitjans de comunicació i en les institucions polítiques d’arreu del món.
2014: la vigília del 9-N
<figure id="attachment_348740" style="width: 496px" class="wp-caption alignnone">
<figcaption class="wp-caption-text">Fotografia: Albert Salamé</figcaption></figure>
La consulta sobre la independència de Catalunya havia estat convocada per al 9 de novembre. Calia precedir aquell moment històric d’una nova mobilització que causés sensació arreu del món. Després de la demostració logística de la Via Catalana, l’ANC es veia amb cor de fer-ne una altra de sonada. Va ser així com va sortir la idea de dibuixar una V (de victòria i de votar) fent servir dues vies gegantines de Barcelona com són la Diagonal i la Gran Via, unides a la plaça de les Glòries. El traçat es va dividir en trams i es va donar la instrucció de vestir samarretes vermelles i grogues per a poder dibuixar una senyera de cap a cap de les dues avingudes. La imatge que en va resultar va ser molt impactant. Els vídeos i les fotografies a vista d’ocell captades pels helicòpters que es van enfilar damunt la ciutat van fer la volta al món. El lema que havia convocat un milió vuit-centes mil ànimes a la V fou ‘Ara és l’hora’.
Al vèrtex de la V, a la plaça de les Glòries, es van fer els parlaments polítics a càrrec de Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, i de Muriel Casals, presidenta d’Òmnium. Van instar el govern i el president Mas a posar urnes el dia 9 de novembre malgrat les amenaces i prohibicions de l’estat espanyol. En va quedar aquella frase de Forcadell que sempre més l’ha acompanyada: ‘Som un poble. Junts, avui aquí convoquem la consulta. Govern, parlament, president, posin les urnes.’
Finalment, el 9-N hi va haver col·legis electorals, meses, urnes i butlletes per a votar. Dos milions i mig de ciutadans van participar en aquella jornada, que havia acabat esdevenint un procés participatiu per les suspensions del Tribunal Constitucional. Tres anys després, Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau serien condemnats, multats i inhabilitats per la justícia espanyola per haver organitzat el 9-N.
2015: en plena campanya del 27-S
<figure id="attachment_348741" style="width: 593px" class="wp-caption alignnone">
<figcaption class="wp-caption-text">Fotografia: Albert Salamé</figcaption></figure> La conseqüència del 9-N i de la impossibilitat de fer un referèndum per la negativa i la prohibició de l’estat espanyol sense una nova legalitat catalana prèvia van portar Artur Mas i Oriol Junqueras a pactar la convocatòria d’eleccions avançades –les segones de Mas com a president– el 27 de setembre de 2015.
Tenint en compte les preceptives dues setmanes de campanya electoral, l’Onze de Setembre d’aquell any coincidia amb l’arrencada de la cursa electoral. Això va donar a la mobilització un caràcter encara més polític i més immediat. S’havia de pensar la nova fórmula per a donar un missatge clar a aquella Diada i fer-la atractiva per a la ciutadania que havia de participar-hi. La Via Lliure, un recorregut ple de color, es va fer a la Meridiana, que semblava impossible d’omplir per la seva dimensió colossal. L’assistència es va calcular entre un milió i mig i dos milions de persones.
Mesos abans, s’havia creat la plataforma Ara és l’hora, que servia per a coordinar les dues principals entitats –Òmnium i ANC– en la campanya del 27-S. Però també s’havia creat, el juliol, la candidatura unitària de Junts pel Sí –amb Convergència, Esquerra i altres formacions més petites–, amb Raül Romeva com a cap de cartell, el compromís públic de Mas a la presidència i la integració de Carme Forcadell i Muriel Casals a les primeres places de la llista. La CUP faria camí per la seva banda amb una campanya que volia arribar a sectors complementaris als de Junts pel Sí. La gran mobilització de la Meridiana va tenir també molt d’impacte internacional i va refermar que l’independentisme era un moviment integrador i l’únic capaç de mobilitzar la població de manera multitudinària. El resultat de les eleccions del 27-S –amb majoria absoluta independentista– obria el camí cap a l’exercici definitiu de l’autodeterminació.
2016: una Diada diferent
<figure id="attachment_348742" style="width: 558px" class="wp-caption alignnone">
<figcaption class="wp-caption-text">Fotografia: Albert Salamé</figcaption></figure> La Diada de l’any passat es va presentar de manera diferent de com s’havia fet els últims anys. En lloc de concentrar la gent en un sol punt o units per una cadena, l’ANC proposava de fer cinc concentracions simultànies a Salt, Berga, Tarragona, Barcelona i Lleida amb el lema ‘A punt’. En aquesta ocasió, també s’omplien trams de cada concentració amb inscripció prèvia dels assistents.
En un moment determinat i de manera coordinada entre cadascun dels cinc punts, els participants havien d’alçar unes cartolines amb un punt de color groc. El manifest també va ser llegit de manera coordinada amb personalitats de renom a cada concentració. Aquesta Diada va ser la menys concorreguda de les últimes cinc que s’havien fet. Segons l’organització, es van mobilitzar unes nou-centes mil persones.
El moment polític era més estrany que en les diades anteriors. La impossibilitat d’aprovar el pressupost del govern de Puigdemont i Junqueras havia deixat tocada la confiança amb el soci parlamentari: la CUP. Puigdemont havia reaccionat, a final de juny, convocant una qüestió de confiança que es faria a final de setembre. A més, coincidia amb el moviment de modificació del full de ruta previst a principi de legislatura per a incorporar la convocatòria d’un referèndum vinculant d’autodeterminació, encara sense data. Tot plegat havia enrarit l’ambient i segurament la mobilització se’n va ressentir. Amb tot, la prova va ser superada i el moviment independentista va recuperar la força i la capacitat de mobilització que l’havia caracteritzat, com es va demostrar en diverses convocatòries posteriors que ens han dut fins a la porta de la mobilització que serà, probablement, la més gran de la història de Catalunya, la Diada d’enguany.
Homme libre, souviens toi.
Rajoy: "... no podemos ni queremos, sobretodo no queremos dar viabilidad legal... "
Rajoy: "... no podemos ni queremos, sobretodo no queremos dar viabilidad legal... "
Què volen aquesta gent que truquen de matinada?
Comentarios
Vaig ser-hi a totes i amb el meu fill de dos anys seguirem donant suport fins aconseguir poder votar i decidir el futur de Catalunya. EL que em fa vergonya de tot plegat, és que el govern español, després de tantes i tantes mostres de malestar amb la gestió que ha fet amb aquesta comunitat autónoma, no hagi cardat absolutament res, y només amagar-se darrera jutges y tribunals totalment manipulats. Patètic i cobardia.
VENDO MATERIAL CBR 1000 2006-2007
https://debates.motos.coches.net/showthread.php?p=7710356#post7710356
Rajoy: "... no podemos ni queremos, sobretodo no queremos dar viabilidad legal... "
<img src="https://us.v-cdn.net/6030832/uploads/emojis/3.gif"/>
1abrçda amic.
Bona Diada.
Rajoy: "... no podemos ni queremos, sobretodo no queremos dar viabilidad legal... "
Rajoy: "... no podemos ni queremos, sobretodo no queremos dar viabilidad legal... "
Rajoy: "... no podemos ni queremos, sobretodo no queremos dar viabilidad legal... "
Rajoy: "... no podemos ni queremos, sobretodo no queremos dar viabilidad legal... "
- The Times: "Police raid Catalan offices in hunt for banned vote papers"
- Le Figaro: "Si la Catalogne devenait indépendante"
- Reuters: "Cientos de miles de catalanes se manifestarán por la independencia en la Diada"
- L'indépendant: "[DOSSIER REFERENDUM EN CATALOGNE] Une carte électorale qui donne à voir une sécession nord-sud"
- L'indépendant: "Selon ce Nobel de la paix, les indépendantistes catalans 'vont vers la victoire'"
- Press TV. "Mass rally expected in Barcelona in support of Catalonia independence"
- Político In pictures: "The art of Catalan protests"
- Counter punch: "Five Things to Remember About Catalonia"
Rajoy: "... no podemos ni queremos, sobretodo no queremos dar viabilidad legal... "
Catalonia Secessionists Fail to Win Allies in Referendum Battle
<address class="lede-text-only__byline">By Charles Penty
</address><time class="article-timestamp" itemprop="datePublished" datetime="2017-09-09T11:41:41.777Z" data-type="updated" data-status="localized">9 de septiembre de 2017 13:41 CEST</time>
Catalonia’s bid to hold an independence referendum was set back as Barcelona refused to let its voting centers be used for the ballot opposed by the national government.
Barcelona Mayor Ada Colau told Catalan regional president Carles Puigdemont in a letter Friday she couldn’t allow use of the centers until he could outline plans for protecting public employees from the consequences of working on the vote, according to El Pais. Spain’s constitutional court on Thursday said it would ask 947 Catalan mayors to avoid taking part in the referendum.
The refusal by Catalonia’s biggest city for now to aid the referendum is a blow to Puigdemont as court rulings sought by Spanish Prime Minister Mariano Rajoy add legal pressure on public officials seen to be facilitating the vote. Catalan secessionists have a chance to flaunt their support on Monday with mass demonstrations to mark the region’s “national day” or Diada.
“It is a significant development because it makes the whole referendum process that much more problematic,” said Caroline Gray, lecturer in politics and Spanish at Aston University in the U.K. who specializes in independence movements.
A spokesman for the Catalan government wasn’t immediately available for comment when contacted Saturday.
Puigdemont’s coalition in the Catalan parliament passed a bill on Sept. 6 to call the independence referendum for Oct. 1. To the fury of Rajoy’s government, the assembly has also passed a bill laying out how Catalonia would be run under a transition to potentially becoming a republic.
<aside class="inline-newsletter" data-state="ready"></aside>Puigdemont’s problems go beyond Barcelona. Another six population centers with more than 100,000 inhabitants including L’Hospitalet de Llobregat and Tarragona have blocked access to their voting centers, El Pais reported. Toni Castejon, general secretary of the union of the Catalan regional police force, told Cadena Ser radio on Sept. 7 that his members had no option but to obey the law because they all know the consequences of not doing so.
On the other hand, 674 town halls in the region have said they’ll support the referendum, according to the Association of Municipalities for Independence.
“It’s interesting how the different actors are coming out now to position themselves,” said Gray. “We’ll have to see how Puigdemont responds.”
Rajoy: "... no podemos ni queremos, sobretodo no queremos dar viabilidad legal... "
El truñaco que os vais a zampar.
Un any més, amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya, l'Associació de Motards Independentistes, conjuntament amb l'ANC d'Osona, han organitzat la 8a manifestació en moto de l'Onze de Setembre. Enguany, el mosaic fet amb les motos a la plaça Major de Vic, entre les 8 i les 9.30 hores, ha estat en forma d'estelada. Uns 1.200 motoristes vinguts d'arreu de Catalunya han accedit a la plaça a primera hora del matí seguint les ordres de l'organització. Enguany, hi havia tantes motocicletes, que la cua arribava gairebé a la meitat del carrer Verdaguer.
Un cop les motos han estat col·locades, s'ha donat pas als parlaments. A més de l'organització, la coordinadora de l'ANC Osona, Carme Vilaró, remarcava que davant dels atacs i els processos judicials oberts contra els independentistes, "hem d'estar més units que mai", ja que "toquem l'objectiu amb la punta dels dits". Per la seva banda, l'alcaldessa de Vic, Anna Erra, explicava que aquesta Diada pels carrers de Barcelona es veurà "il·lusió, compromís i esperança" perquè "ha arribat el moment de fer la independència". "Gas cap a la independència", ha sentenciat Erra.
A les 10 del matí, els motoristes surten cap a Barcelona. Durant el trajecte pararan a l'Estació de Servei Repsol del Bruc per omplir el dipòsit i on s'afegiran més participants,. El cartell d'aquesta edició ha estat il·lustrat per la dibuixant vigatana Pilarín Bayés. En les darreres tres edicions, el mosaic havia consistit en la famosa "V" de votar, la data de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, i també la bandera negra que representava la voluntat de lluitar fins al final.
Rajoy: "... no podemos ni queremos, sobretodo no queremos dar viabilidad legal... "
Un año más recordemos el por qué de esta fecha tan señalada para la Historia de Cataluña y de España en general.
En plena guerra de sucesión, el austracista Rafael Casanova, Conseller en Cap de la ciudad de Barcelona y máxima autoridad militar y política de Cataluña, sitiado por las tropas borbónicas, redactó e hizo difundir por toda Barcelona el siguiente bando entre la población de la ciudad.
Y esta es la razón del por qué hoy, 11 de septiembre, se celebra lo que se celebra, aunque el catetismo secesionista haya manipulado la Historia y adoctrinado a los descendientes (descendientes algunos, otros son hijos y nietos de andaluces, igual que yo) de aquellos patriotas que lucharon por su país, España, en una guerra civil donde intervinieron y tomaron parte las principales potencias europeas.
Viva Catalunya libre de secesionistas y viva Espanya <img src="https://us.v-cdn.net/6030832/uploads/emojis/3.gif"/>
<img src="https://us.v-cdn.net/6030832/uploads/emojis/11.gif"/> "No hay campo sin grillo ni cateto sin lazo amarillo." <img src="https://us.v-cdn.net/6030832/uploads/emojis/11.gif"/>
Un acontecimiento que no creo que tu gente nunca logre ni comprender ni igualar por ninguna causa que os propongáis.
VENDO MATERIAL CBR 1000 2006-2007
https://debates.motos.coches.net/showthread.php?p=7710356#post7710356
Tio, deja al fanatico de Guardia y su trupe de acólitos indepes. Que les jodes su hilo pajilla.
Es que me
lo veo.
Como Sta teresa de . catalonia, extasis puro
Mi gente dice...ni que fueras de Mongolia <img src="https://us.v-cdn.net/6030832/uploads/emojis/5.gif"/>.
En cualquier caso algo de razón tienes, es difícil juntar tanto borrego.
Y que pasen un buen día en especial los compatriotas catalanes y su festividad! <img src="https://us.v-cdn.net/6030832/uploads/emojis/3.gif"/>
Desde San Jorge y su dragón hasta Jaime primero. Pasando por todos aquellos aragoneses que han sido tantos, que han tenido un papel reseñable en la historia de España.
Ya estamos.blandiendo la.historia.
Fascista
Es que a este paso nos vas a tener que pagar unas gafas nuevas...
No hace falta que sea en Castellano... cualquier lengua cristiana me vale...
Rajoy: "... no podemos ni queremos, sobretodo no queremos dar viabilidad legal... "
Rajoy: "... no podemos ni queremos, sobretodo no queremos dar viabilidad legal... "
This is the greatest honour of my life. Peace has always been my greatest concern. I learnt to love it when I was but a child. When I was a boy, my mother - an exceptional, marvellous woman -, would talk to me about peace, because at that time there were also many wars. What is more,
I am Catalan. Catalonia had the first democratic parliament, well before England did. And the first United Nations were in my country.
At that time - the Eleventh Century - there was a meeting in Toluges - now France - to talk about peace, because in that epoch Catalans were already against, AGAINST war. That is why the United Nations, which works solely towards the peace ideal, is in my heart, because anything to do with peace goes straight to my heart.I have not played the cello in public for many years, but I feel that the time has come to play again.
I am going to play a melody from Catalan folklore: El cant dels ocells - The Song of the Birds. Birds sing when they are in the sky, they sing: "Peace, Peace, Peace", and it is a melody that Bach, Beethoven and all the greats would have admired and loved. What is more, it is born in the soul of my people, Catalonia.
Rajoy: "... no podemos ni queremos, sobretodo no queremos dar viabilidad legal... "